Valèria Ballester
neorrealisme
El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que Fins llavors s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les Seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com «una nova manera de fer cinema, un mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d' evitar a els exàmens de consciència radicals ".
Context històric
El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial. i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.
Característiques
-
Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
-
Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
-
Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.
-
Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.
-
La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.
-
S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.
-
Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.
-
Diàlegs molt senzills i lineal.
Películes:
Roma, città aperta (1945, Rossellini)
L'òpera prima del neorealisme italià. Inicia la trilogia de la guerra de Rossellini (al costat de Paisà i Germania, anno zero). Presenta històries veritables de diferents personatges després de l'ocupació nazi de Roma. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes i una nominació al millor guió als Oscars.
Ladri di biciclette (1950, De Sica)
Un chien andalou ('Un gos andalús') és un curtmetratge surrealista i una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema.
Realitzat l'any 1929 per Luis Buñuel, amb guió d'ell mateix i de Salvador Dalí, recrea visions, obsessions, somnis i fantasies pròpies del surrealisme, moviment que, en aquests anys, era sinònim d'avantguarda i prestigi. La producció va anar a càrrec del mateix Buñuel, que finançà el film amb l'aportació monetària de la seua mare.
El film es distribuirà més tard en cercles privats i dins el moviment surrealista, aportant prestigi al seu autor, cosa que li facilità el camí a l'hora de rodar el següent film, L'âge d'or.